Tristesa perfumada, rossinyol de la nit:
amb sospirs, al meu son vas fent una corona.
El coixí feia olor de taronger florit,
oh rossinyol, colgat d'estrelles i d'aromes!
Però, si em desvetllava, he vist que era de neu
el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada:
i es glaçava un somriure entre sa boca lleu,
com l'aigua de la nit dins una rosa amarga.